cançons

Madness, Cardiac Arrest

Diaris al matí, barret de bombí al cap.

Caminant fins a la parada del bus

troba a faltar el llit.

S'epera amb els seus veins

a la cua de l'hora punta.

Ha d'agafar el primer bus,

massa coses a fer per ell.

S'ha d'afanyar, ha d'aconseguir el seu seient

no pot perdre el seu lloc, ha de reposar els peus.

Deu minuts després d'arribar

els mots encreuats quasi estan fets.

Són durs aquests dies, no gaire divertits.

La seva ment el porta a l'oficina:

el seu telèfon, l'escritori i la cadira.

Està content amb la companyia

el tracten justament.

Pensa: 7 lletres... comença i acaba amb 'C'...

Com un gran cotxe americà, amb una 'D'...

"Desitjo que aquest autobus tiri endavant,

el conductor s'està prenent el seu temps.

No ho sé, arribaré tard!

O estimada, què dirà el cap?

Calma't, no et posis nerviós"

No et preocupis, no hi ha cap pressa,

és un dia encantador

tot pot venir-te de cares.

Pren el consell del doctor:

afluixa, disfruta la teva vida.

Escolta el que et diuen

no estan pas jugant.

Mai arribaran aquest pas,

està atrapat en un embús.

Hi ha una reunió aquest matí.

És la seva sort, carai!

La seva mà s'enfonsa a la butxaca

en busca del mocador.

Gotes de suor al bombí,

el seu pols sembla alterat.

Els seus ulls cauen sobre el rellotge:

els segons passen realment lents.

Respira intermitenment per l'aire calent,

però el dolor del pit no se'n va.

Intenta demanar ajuda,

però no sembla poder dir ni una paraula.

Xiuxiueja paraules frenèticament

però no semblen ser escoltades.

"Què passa amb la meva dona i els nens?

Tots ells depenen de mi."

Ho sentim molt, et vam dir que no hi havia cap pressa.

Ara és massa tard

tens una cita segura.

Pensavem que t'ho haviem deixat clar,

tots manifestem les nostres pors interiors.

Et vam avisar,

no hi res que poguem fer.

entrada de Carles Vidal @ 2:42